Molt bona nit a tothom, a tots els que viuen a Arenys de Munt i als qui no hi viuen també, si és que n’hi ha algun escoltant-me. Com ja sabeu el programa d’actes d’aquesta festa major ha sofert alguns canvis. El primer el teniu al davant. Al programa posa: “Pregó de festa major a càrrec d’una personalitat de primera línia del panorama català”, i ja veieu, m’ha tocat a mi. Suposo que en Carles Mora no estava disponible.
Lo primer que em va venir al cap quan em van proposar de fer aquest pregó van ser dues preguntes. La primera: Quin és l’origen de fer pregons per començar les festes majors? I la segona: De què carall ha de parlar o tractar un pregó?
Per trobar resposta a la primera pregunta em vaig posar a investigar: enciclopèdies, costumari Joan Amades, Internet... i finalment un folklorista em va donar la resposta. L’origen del pregó, com no podia ser d’altre manera, es remunta en el temps a l’aparició del “pregoner”, aquell personatge encarregat d’assabentar als seus convilatans dels fets que succeïen: processons, esdeveniments extraordinaris i altres assumptes d’importància. Evidentment la festa major és un assumpte d’importància, i suposo que, en el temps que hi havia pregoners encara ho era més, doncs els dies de festa major segur que eren dels pocs dies d’esbarjo al llarg de l’any.
Avui en dia hi ha molta gent que es pregunta si la festa major és un assumpte d’importància i quin sentit té, quan possiblement moltes persones no treballen o no estudien al poble on viuen, la qual cosa vol dir que no gaudeixen, si més no en la seva totalitat, dels dies de festa que es celebren al poble... jo mateix he donat voltes a aquesta pregunta, i he trobat una resposta, si més no, una resposta vàlida per mi, si és vàlida per vosaltres ja m’ho fareu saber quan acabi.
Ja fa temps un poeta, no recordo quin, però sé que era poeta, va dir: “Casa teva no és el lloc on vius, és el lloc on pots tornar”. Jo hi afegiria que no només és on “pots” tornar, sinó també on “vols” tornar. Des de que aquesta màxima va arribar a les meves orelles me la vaig apropiar com si fos meva, i segur que alguns dels que sou aquí m’heu sentit dir-la més d’un cop. La festa major d’Arenys de Munt, i també de tots els altres pobles, és un dels molts motius que donen sentit a la frase de la qual us parlo. Tornar a casa, encara que visquis a la mateixa acera o a més de mil kilòmetres de distància; retrobar amics i familiars més o menys propers, l’excusa perfecte per fer un dinar, un sopar o el que sigui. Compartir, per unes hores o per uns dies, les nostres inquietuds, desitjos i aspiracions amb els que estimem. Acompanyar als més petits a la fira i als espectacles, gaudir de balls i concerts, passejar per la fira medieval... També es pot donar el cas que per algú sigui aquell dia odiós que vas a dinar a casa dels sogres; si és així, ho sento; a aguantar i mirar de trobar una excusa per escapar-te els Nadals. Per tots els altres crec que aquest és el sentit de la festa major, tornar a casa, metafòricament, virtualment o literalment.
Per respondre a la segona pregunta, i us la repetiré per qui no la recordi: De què carall ha de parlar o tractar un pregó? Doncs per respondre a aquesta pregunta també em vaig posar a investigar. Vaig mirar de trobar i llegir pregons d’altres pobles i ciutats. Com per exemple el d’en Puyal a les festes de la Mercè de Barcelona... i em vaig acollonir!! 44 pàgines de pregó!!!! Una hora de discurs i efectes de so i tot!!! Vosaltres no cal que us acolloniu, jo només n’he escrit 4 i encara a doble espai perquè fes més gruix, o sigui que acabarem abans...
En general els pregoners parlen de, evidentment, la localitat que està de festa, i molt sovint del propi pregoner i de la seva vinculació amb la localitat en qüestió . Parlar de mi sempre ho he trobat avorrit, i en canvi parlar dels altres és més entretingut, i als pobles, tots ho sabem, a vegades parlar dels altres té categoria d’esport nacional. O sigui que parlaré dels altres. D’aquells altres a través dels quals vaig aprendre a estimar Arenys de Munt i les seves festes. Parlaré, per exemple, d’en Mingo Parera, el meu primer director de teatre, pels qui no ho sàpiguen jo em dedico, o ho intento, al teatre. O en Josep Borrell, de qui recordo nits fredes de tardor i hivern construint el pessebre monumental a la plaça. O en Baldomer Torrent, puntal discret i volgudament anònim de moltes de les activitats del poble i company de repartiment en moltes obres fetes al Centre, tant per Sant Martí com per Sant Josep. També la Dolors Colomer, fent-nos anar amunt i avall pel poble tot cantant caramelles. Recordo que jo cantava tan malament que, un any, em van fer director, a mi i a en Carles Serena. Tots dos a moure els braços i la boca tancada. I ja que l’he nombrat també vull parlar d’ell i dels seus dos socis, l’Alfred Mercader i en Pere Sánchez, els Eskakejats, que aquest any celebren el seu vintè aniversari. Segur que me’n deixo molts, però no vull fer com el Puyal i passar-me la nit parlant des de el balcó. De tots ells, i de tots els que em deixo, he après moltes coses, però crec que es poden resumir en una de sola: Generositat. Generositat cap a la gent del seu poble. Tots ells han dedicat moltes hores de la seva vida, sense demanar rés a canvi, a fer el mon que habitem més divertit, més entretingut, en resum, més agradable. Casi tots els pregons que he llegit feien referència a la “Crisis”. Jo no us puc aportar rés de nou sobre aquesta maleïda crisis. De lo únic que estic convençut és que amb la generositat de tots cap als nostres veïns i coneguts aquesta crisis serà més suportable. I quan parlo de generositat no parlo de diners, doncs estic convençut que una abraçada, un petó o un simple cop a l’espatlla tenen molt més valor que els diners.
També vull demanar, no m’he atrevit a escriure exigir però casi... Vull demanar, deia, més generositat als nostres polítics. Especialment als del poble, ja que els altres no crec que m’escoltin, però els de aquí, com a mínim avui, no tenen més remei. Ja sé que son generosos amb el seu temps lliure, doncs el dediquen al poble i segur que la magra retribució que reben no compensa prou. Em refereixo a generositat amb els que no són de la seva corda. Si us plau, deixeu-vos de retrets i picabaralles i penseu en el nostre poble i els seus veïns.
Abans d’acabar vull felicitar a tots els de la meva quinta. Aquest any en fem quaranta i, per qui no ho sàpiga, la setmana que ve ho celebrem...
Rés més, només em queda dir, BONA FESTA MAJOR!!